paradoxa

paradoxa f (plural paradoxes)

1. paradox

Borrowed from Latin paradoxum, from Ancient Greek παράδοξος (parádoxos).

• IPA^(key): (Central, Balearic) [pə.ɾəˈðɔk.sə]
• IPA^(key): (Valencian) [pa.ɾaˈðɔk.sa]

paradoxa f (plural paradoxes)

1. paradox

• paradoxal

• “paradoxa” in Diccionari de la llengua catalana, segona edició, Institut d’Estudis Catalans.
• “paradoxa”, in Gran Diccionari de la Llengua Catalana, Grup Enciclopèdia Catalana, 2024
• “paradoxa” in Diccionari normatiu valencià, Acadèmia Valenciana de la Llengua.
• “paradoxa” in Diccionari català-valencià-balear, Antoni Maria Alcover and Francesc de Borja Moll, 1962.

• Homophones: paradoxas, paradoxât

paradoxa

1. third-person singular past historic of paradoxer

paradoxa n

1. nominative/accusative/vocative plural of paradoxum

• “paradoxa”, in Harry Thurston Peck, editor (1898), Harper's Dictionary of Classical Antiquities, New York: Harper & Brothers